Frases i Històries

Frases

Manuel: No podemos sostener una sociedad basada en al venganza, porque entonces no somos tan civilizados como aparentamos. Si realmente somos personas civilizadas, en lo que tenemos que pensar, con sentido común y con sentido social, es en la recuperación de las personas.

M.A.: Este mundo es un inmenso banquete donde muchos nos estamos muriendo de hambre. 

M.A.. Yo, lo único que puedo hacer desde aquí es intentar llevarlo bien para envalidar el primergrado, y as´lo hago: me quito del medio todo lo que puedo, así consigo parsar desapercibida. 

Yo soy producto de esta sociedad. Personas marginadas desde muy pequeños, personas abandonadas, utilizadas que acaban arruinadas. 

Yo estoy bien, un poco agobiado de esta rutina tan repetitiva y limitada. Yo estoy chapado y me siento vivo, estoy contento de mi actitud, porque soy dueño de mis actos dentro de mi represión. 

Yo tengo muchas ganas aún de hacer muchas coasa por mí, pues considero que me merezco una oportunidad. 

Històries

L’Antonio és veí del barri de Gavarra, té 62 anys i en fa 10 que és vidu. Viu amb un fill amb problemes de toxicomania qu fa oc que ha sortit de la presó i torna a trobar-se en un estat de consum bastant greu. També té un altre fill amb problemes de drogodependència, que està en un centre de tractament. Ara fa 8 anys se li va morir un tercer fill pel mateix problema iper altres malalties derivades. La vida de l’Antonio està plena de solitud i aïllament. Viu en un habitatge humil i senzill. Cobra una jubilació de 300 euros. Amb aquesta pensió difícilment pot arribar a final de mes. Sovint, per buscar menjar, s’ha d’areçar als serveis de beneficiència de les parròquies o d’altres entitats d’ajut social. De tant en tant, passa per la Coordinadora i xerra una estona i a vegades participa en l’assemblea que s’hi fa setmanalment. Ens explica la impotència que sent amb seu fill i l’angoixa que cada dia l’acompanya quan, als vespres, van passant les hores i el fill no arriba. Té por que acabi malament, que li facin mal, que ell pugui fer mal als altres. El vol ajudar, però no sap cóm fer-ho. De tant en tan, s’apropa al CAS, al centre de tractament de toxicomanies de Cornellà, i parla amb els professionals de cóm està el seu fill, de cóm poder-lo ajudar, de com va tot. Però la realitat és que res no va bé: el problema dels seus fills, la carència econòmica i la pobresa econòmica i la pobresa que acompanya la seva vida, la solitud en que es troba… representa una situació aclaparadora i l’aboca a una gran fragilitat. L’Antonio, però, segueix lluitant perquè les coses vagin funcionant i, per això, va mantenint aquests petits contactes amb algunes persones que l’envolten, que l’entenen i que l’acompanyen. 

En Félix, un jove de 28 anys, veí de Sant Ildefons, amb problemes amb les drogues des que en tenia 16. És per aquesta raó que va entrar als 18 anys a la Trinitat de Barcelona a causa de petits robatoris per poder pagar-se l’addicció. Després va anar passant per diferents presons de Catalunya, fins que, fa poc, va sortir definitivament en llibertat. Les diferents condemnes que acumulava va ser complertes de forma íntegra en règim tancat. Des de la Coordinadora es va sol·licitar diverses vegades a l’administració penitenciària que aquest compliment de condemna es realitzés en un centre de tractament adequat a la seva problemàtica. Ell mateix, poc abans de sortir de la presó comentava la seva inseguretat davant el que l’esperava un cop fos al carrer. En el pensament ho tenia tot clar, però es preguntava si seria capaç de tirar endavant, d’enfrontar-se a una vida gairebé desconeguda per a ell; es preguntava si se’n sortiria, de la maleïda droga, si aconseguiria salvar tots els obstaclesque s’anés trobant. De fet, un cop fora, continuava arrossegant el mateix problema pel qual va entrar-hi; ha sortit amb un dependència encara més agreujada i amb altres dificultats afegides pels anys d’empresonament a què ha estat sotmés: dependència de diversos tòxics, falta d’hàbits socials, manca de formació i d’experiència laboral…Ell no estava preparat ni tenia capacitat per tirar endavant cap comjpromís de feina, de convivència ni d’atenció a la seva pròpia salut. En aquestes condicions, treballar per a la seva integració laboral i social és pràcticament impossible. Ha passat per altres sobredosis des que ha sortit de la presó.

L’Angel, de 27 anys, viu al barri d’Almeda. Havia de complir una condemna de 5 anys mitjançant una mesura penal alternativa, fent tractament de la seva toxicomania en una Comunitat Terapèutica. En la fase final del període de compliment, quan en el tractament es contemplava poder sortir a l’exterior, va donar algun resultat positiu de consum de drogues en les analítiques. Com a conseqüència d’això, el jutge va ordenar el seu tancament a la presó. Aquest ingrés li va suposar complir novament tota la condemna, és a dir, el temps de tractament a la comunitat terapèutica no va comptar. Les dificultats alllà dins, sobretot als inicis, van ser grans. Durant to un període de nou mesos, que podriem anomenar “temps mort” no va haver-hi programes ni tractament. L’Angel va patir una gran crisis, ja que havia reconegut l’arrel del seu problema i estava disposat a treballar-hi. Després de 2 anys i mig dins la presó va ser classificat en tercer grau penitenciari. Va treballar en una empresa d’inserció i va seguir tractament en un centre de dia. Però s’han perdut uns quants anys en el procés de l’Àngel degut al tancament penitenciari. 

Manuel és un homes de 40 anys, veí del barri de lPedró, que està complint condemna en una presó de Barcelona. Té problemes amb les drogues des dels 14 anys. Va entrar a la presó als 18. Tots els delictes imputats han estat per robatoris a fi d’aconseguir heroïna. En aquest llarg període de 22 anys, només ha estat al carrer 15 meos de manera espaiada. Ha realitzat alguns programes de tractament de toxicomanies que li han ofert a la presó, però no li han servit. Durant anys, ha esata una persona absolutament enfonsada a causa de la manca de perspectives de futur. En Manuel no ha tingut al·licient ni motivació per millorar la seva situació dins el món penitenciari; mai no ha vist alternatives en la realitat que l’envoltava. Des de la Coordinadora han estat moltes les visites que li hem fet i ens hem trobat davant una situació estancada. Com ens deia: “Estoy sin horizonttes, ni salida a mi situación actual… ¿Qué me queda? Aguantar “mecha” y esperar hasta pudrirme. Aquí no hay perspectivas de cambio, esto no se mueve por ningún lado.” Manuel arrossegava un gran problema amb la toxicomania i se li demanva que anés posant límits a la seva addicció. Però, quin estímul i motivació tenia per plantejar-se un repte així en aquelles condicions? D’aquest fet, a més, se’n derivaven càstigs i sancions quan les analítiques donaven positiu. En definitiva, més aïllament. Més d’un cop vam sortir del vis-a-vis entenent que, per poder aguantar aquella situacó, realment no havia pogut trobar altra soritda que l’evasió a través de les drogues. Catorze anys, divuit anys, vint anys…; gairebé ja no tenia passat i el futur tampoc no el podia veure ni tocar. En les seves converses ens explicava per què va entrar a la presó, quants anys portava i tot el que li quedava. Ens deia que pensava en el món de fora, com devien ser ara les coses; pensava cóm devien ser ara els carrers del seu barri. També es preguntava cóm s’ho faria quan sortís, si sabria viure fora, si podria viiure i treballar com tothom. Ens deia que tenia por i que volia curar-se, que volia sortir-se’n. Ens deia que el que més desitjava era poder estar amb la seva família i sobretot amb la seva mare, que tant havia lluitat per ell. En Manuel té 40 anys i no sembla pas que els tingui; allà dins no ha crescut com a persona, no ha madurat. Només ha posat anys a la vida, però no ha pogut posar vida als anys. 

La Berta és una dona de 30 anys, viu al barri Riera, va estar a la presó 2 anys. El motiu va ser el més habitual: robar per poder pagar-se l’addicció a l’heroïna. En aquest període d’internament, la Coordinadora mantenia contacte amb ella mensualment, a través de les visites i de la correspondència. La situació familiar de la Berta és molt complicada i ella té una capacitat limitada per atendre les seves circumstàncies personals. A la presó va viure un desequilibri emocional important. No hi havia presència de la família, la Coordinadora era l’únic nexe amb el món exterior. Malgrat les dificultats, es va poder aconseguir una bona relació. Es van obrir vincles que van possiblitar una certa confiança i, quan ella va començar a poder sortir a l’exterior, des de la Coordinadora se li va oferir un pla d’ocupació durant sis mesos, és a dir, una feina adaptada, on la Berta podia realitzar un procés d’inserció laboral. Aquell va ser un període molt bo per a ella, se sentia molt motivada i va tornar a començar el tractament al centre de toxicomanies. La seva família la va tornar a acollir a casa, malgrat la situació de risc que podia tenir en vincular-se novament a un nucli familiar amb molts problemes, però no hi havia gaires alternatives per a la Berta. Després de la contractació va aparéixer una altra feina dins el món laboral “normalitzat”, però, quan tot ja estava preparat per a signar el contracte, l’emvpres es va assabentar del seu passat i pel fet d’haver estat a la presó no la va voler contractar. Era difícil acceptar els fets i situar-se davant. Ell mateixa deia: “Pero ¿por qué? Si ya lo he aprendido… Yo misma me avergüenzo cuando leo las actas de los juzgados cuando me detenían… Yo no me acuerdo, pero cuando las leo pienso ¿Esta era yo? La Berta es va quedar sense feina i el temps va anar passant. No era fàcil omplr amb sentit  totes les hores del dia. D’altra banda, la família no sabia i no podia ajudar-la, ni fer de suport i referènci. En aquella situació, tot s’anava ensorrant. Tot va començar a fracassar i es va trobar vivint al carrer prop d’un any (als albergs, als cotxes vells, als caixers…). En aquest període va viure amb un alt grau de consum, però malgrat tot, el lligam amb nosaltres sempre s’ha mantingut amb més o menys constància. Ara la Berta, des fa uns mesos, ja és mare, novament viu amb la seva família, i el seu company, pare de la criatura, és a la presó. Per a ella i per a la seva filla, compta amb els ingressos d’un ajut social (PIRMI). 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *